Ombres i L’explosió

Anem per la penúltima parella de contes. Espero que estigueu trobant el moment d’anar-los llegint i treballant. Si feu una lectura apressada del llibre, no només no fareu bé aquest examen proper, sinó que no podreu preparar bé les PAUroses proves del juny.

Es tracta de dos contes força diferents. Ombres, tenim sort encara, és un conte poc violent i gens enrevessat. L’autora vol fer, com abans Narcís Oller a la seva novel·la La bogeria, un petit “estudi” de la malaltia mental (sense concretar), però des d’un punt de vista romàntic, com correspon a una autora modernista. Recordem que Freud havia posat de moda l’estudi de la ment humana. De tota manera, no trobem en el conte ni rastre de cientifisme, tot al contrari: es tracta de deixar en el terreny de l’enigma i el misteri els canvis d’estat de la personalitat de la protagonista.

Recordeu que podeu plantejar dubtes en aquest mateix article.

Comença el conte de manera insòlita en el recull: hi ha una narradora en primera persona que ens vol explicar una història que coneix de primera mà. Sens dubte, Caterina Albert volia provar tècniques o temàtiques diverses. És aquesta narradora, que esdevindrà oculta la resta del conte, però que exerceix, com passa sempre, de narrador quasi omniscient (que explica només el que vol), qui ens presenta el personatge al voltant del qual gira tot plegat: la Malena.

1. Has acabat el conte? N’entens el títol?

2. Tenim dues cosines, la Maleneta, de pell blanca i cabells i ulls foscos, més aviat vistosa, i la Rita, rossenca i de pell no tan clara (color de blat). L’una no tenia res i es va casar amb un hereu. La Rita tenia herència i es va quedar a casa seva, casada amb un noi treballador. Per què estaven tan unides? Mantenen la relació un cop casades?

3. Apareix un dia la Maleneta molt trasbalsada, dient al Genís i a la Rita que no vol tornar a casa, però sense concretar per què. Li fan cas? En Genís va a veure el marit de sa cosina. Què li diu?

4. La Malena segueix sense voler tornar. Què passaria amb el seu fill? Quin argument dóna per no voler tornar a casa?

5. Quants dies triga la Maleneta a tornar a casa la Rita i en Genís? En quin estat es troba? Què n’opina el metge?

6. Què arribem a saber del marit de la Maleneta?

7. Quina vida farà a partir de llavors? I el seu fillet, no el veu més?

Veieu l’encaix amb el moment inicial de presentació del personatge? L’estil amb què se’ns el presenta al llarg del conte, que dóna com sempre tanta importància a l’interior del personatge, recorda les descripcions que fa Mercè Rodoreda a les seves novel·les (Aloma, La plaça del Diamant…).

Madame Séverine en un dibuix de Renoir

Fins aquí, una lectura “normal” del conte. Al final, hi ha una cita que ens parla justament dels misteriosos enigmes de la ment humana, tot i que no sembla que aporti gaire llum sobre el que se’ns ha explicat. La cosa canvia si, com si es tractés d’un enigma (no ho era en l’època en què es va fer el conte), esbrinem qui era Madame Séverine. Es tracta d’una feminista molt implicada (engagée) de finals del segle XIX i el primer terç del XX, que va portar una vida gens convencional i que va lluitar a favor de tota mena de drets socials. Caram! Quins interessos, els de la nostra autora, que passa per ser una propietària acomodada. Res més lluny de la veritat, com podem veure: Caterina Albert és una intel·lectual autèntica, dona del seu temps i referent obligat de tota la narrativa catalana posterior. Per cert, la idea de posar-se un pseudònim masculí (que curiosament comença per Vi) l’havia adoptat un parell d’anys abans que ella la seva admirada autora llibertària francesa (Arthur Vingtras). Vist de qui prové la cita, descobrim que l’enigma de com ha perdut el seny la Maleneta té la causa en el maltractament que li infligeix el seu marit… com a tantes dones.

Us heu adonat que tots els contes, excepte els dos primers, tenen com a títol un únic nom? Els títols són significatius, a més d’aclaridors de les intencions de l’autora. L’explosió torna a ser un conte una mica diferent. D’entrada, és l’únic que hem trobat ambientat en un entorn urbà: la nota inicial i que la Quimeta vagi a veure la seva tia a Gràcia, ens situen a Barcelona. La nota i la temàtica ens fan veure que l’acció passa en un moment contemporani a la redacció del conte. Com a escriptora que és, Caterina Albert vol entrar en les causes i la vida quotidiana d’un dels primers terroristes. A més, el redactat de les primeres pàgines és especialment críptic pel que fa al vocabulari. I l’autora n’és conscient que juga amb el lèxic: ens vol posar paraules que diuen els barcelonins “industrials” que sonen estranyes (per castellanes) a les orelles de l’autora empordanesa : taller (per comptes d’obrador), caldo o amigu.

Tot plegat, a més, resulta molt cinematogràfic (ja sabem que a Víctor Català, autora el 1918 de la novel·la Un film: 3000 metres, li interessava el cinema). El tema urbà, les actituds dels personatges i els seus diàlegs, els escenaris simplificats… ens fan pensar en una pel·lícula muda… avant la lettre, és a dir, abans que es popularitzessin. Com a mostra, us n’enllaço una de divertida de Buster Keaton. A partir del minut 10, podeu veure una bomba anarquista.

Els personatges del conte són més plans que mai (tampoc podem esperar que en una narració breu els pesonatges creixin o evolucionin, però en eaquest cas, a causa de la temàtica, la seva linealitat és exagerada). Anem al gra.

1. Com es diu ell? Un cop llegit el conte, saps a què es dedicava? I quina categoria tenia?

2. Com deu ser don Eladi?

3. Què fa ara durant el dia en Peret? [creus que té actualitat el tema?] Qui són els seus amics? On es troben?

4. Per què van fer fora en Peret?

5. Quan torna a la nit en Peret? Què fa? Preveus el que passarà, un cop vista la nota inicial, oi?

6. Veiem un cert joc matrimonial confús, d’estira i arronsa, fins que ell se’n va. No hi falta la nota picant (Caterina Albert no té gaires manies a l’hora de ser versemblant). On diu que va la Quimeta? Però, recordes què havia decidit la nit anterior? Torna unes pàgines enrere i mira-ho al llibre.

7. Com acaba la història? I tan fàcil que hagués estat acabar-ho bé: sortir de l’amagatall i dir “Hola Quimeta, hola don Eladi! Sí, ja ho veu… ” Però això és una solució fàcil i assenyada que està en mans de les dones: els homes no són així, ho destrueixen tot i avall.

Com a bonus track, us “tradueixo” la descripció inicial de la situació:

- Torna-hi, Peret, torna-hi i digues-li que allò va ser una foguerada, un cop de geni, i que n’estàs penedit. Segur que et tornarà a rebre don Eladi, perquè té bon cor. Recorda’t que quan et va passar per sobre aquella tartaneta, ananat al taller, et va portar al seu propi llit i mai no et va faltar caldo de gallina ni assistència de qualitat. Recorda’t que tu, amb llàgrimes als ulls, li vas dir que mai més oblidaries el que havia fet per tu. Si ell, en un mal moment, va dir-te una mala expressió, tu prou que t’hi vas tornar; esteu, doncs, en paus, i ara et toca a tu rebaixar-te… Si jo fos atrevida, ja estaria tot arreglat.

Tartana

- Cagu’n Déu! No callaràs, no!… Com si no estigués prou amoïnat! Ja t’ho vaig dir la setmana passada: no vull tornar-hi com si demanés caritat. Ell em va despatxar, i no li he de tornar a veure la cara fins que ell mateix em vingui a buscar. Hi ha perdut més ell que jo. El taller li queda sense protecció, perquè no trobarà ningú més que li vigili tan bé la feina… Ja li sabrà greu, si Déu vol!

- Sí, però ell disposa de capital i tu has de treballar per viure. No en traurem res, que ell hagi de plegar si nosaltres ens morim de fam! Anàvem prou bé i ara no ens queda ni un clau; no som potentats per passar una setmana i una altra sense veure el color del diner… Mira: tot el que tenia estalviat, se n’ha anat; la Margarida no es refiarà més de nosaltres perquè diu que, encara que tornis a treballar, mai no acabarem de tornar-li el que li devem… A les altres botigues ja saps que no fien, sobretot veient que amb els deutes no podrem tornar els avançaments… Avui, perquè Déu ha volgut, he pogut fer dinar, però demà, si no canvia la sort, haurem de quedar-nos sense fer servir la boca. Si trobessis una feina qualsevol, encara que no cobressis gaire… Després d’uns dies, en vénen uns altres, però el cas és menjar.

Enclusa

- No m’emprenyis, ni em facis mala sang, Quimeta; mira que n’estic fins al capdamunt, i un home no és insensible ni de fang. Com si no l’hagués buscat pertot arreu, la feina. Déu m’ajudi! Però tu, burxa que burxa, com si no sabessis que totes les feines estan ocupades i que no es troba un sou ni per caritat… Un no pot fer res que la dignitat  i l’honor de la persona ho impedeixin. Ni per a escombriaire m’han volgut, i això que em va recomanar un empleat d’un regidor. No es pot ser un home de bé i presentar sempre la cara amb tota legalitat, i treballar de cap a cap del dia. Amigu, paciència! Si no trobes ocupació, reposa i, a l’hora d’esmorzar, passeja per la Rambla, i, a l’hora de dinar, clava’t un cop de puny als morros, i, a l’hora de sopar, vés-te’n a llit a donar tombs. I després no tingueu mals pensaments, cagu’n Déu! Cada dia veig que té més raó, en Palmella; i no em diguis que et fa fàstic i que és un intrigador i un gandul, aquest noi. El que és és més espavilat que tots nosaltres i no es deixarà xuclar la sang pels burgesos, pels enemics dels pobres treballadors, de les bèsties de càrrega. Ah! Quan penso que hi ha gent que té palaus i malgasten milions sense torçar l’esquena ni sobre l’enclusa ni sobre el teler, mentre pel carrer transiten morts de gana a dotzenes senses tenir on jeure, com si no fossin de carn i os igual que els rics!… Sí, Quimeta, sí, digues el que vulguis, en Palmella té raó; viuen de la nostra sang. Ah, si nosaltres fóssim homes, si féssim com ells, si ens revengéssim de tots els explotadors! Ara riuríem, Quimeta, amb el que nosaltres mateixos hauríem guanyat, i no hauríem de demanar una quixalada de pa per amor de Déu. Però un dia o altre arribarà la nostra, i llavors… fora contemplacions! Tornarem mal per mal, i que callin: que les paguin juntes! Jo mateix m’encarregaré del meu amo, que és un assassino.

Caram, quin discurs! Potser algun lector de Víctor Català quedava ben convençut. I vosaltres?

Per cert, ja hem comentat alguna vegada que Caterina Albert escrivia abans de la reforma fabriana, cosa que es nota en paraules i formes.

Explore posts in the same categories: Segon de batxillerat